Inaugurem aquest espai amb un text que vam escriure fa 6 mesos. M'ha semblat oportú començar així, recuperant una nit màgica. (més info d'aquell gran dia a http://www.koalasteam.com/2011/03/22/presentacio-de-correr-o-morir-de-kilian-...
La nit comença bé, arribo corrent a la cita amb el Raül (àlies @raulkoala)l. M’espera davant de la UPF amb una barretina (màrketing, em dirà després; però no me’l creuré del tot). Em té guardada una sorpresa. “T’he portat una cosa”, em diu amb un somriure. I m’ensenya una voll-damm ben fresqueta. “No sabia si ens donaria temps”.
Caminem animadament cap a la presentació del llibre. Estem força excitats. Hi arribem d’hora i esperem a la porta a d’altres companys. Al cap d’una estona, arriben @ocellz, @patillades i @skandeska. Després ho farà @Rodacorriols. El Raül em presenta, “aquest és el Xavi, el @Xavicorredor”. Cares de sorpresa, també la meva, em coneixien! “ostres tu, el Xavicorredor”. És la primera vegada que em presenten pel meu nick de twitter. Dues reflexions, estem en una nova era de les relacions socials... i ja puc dir que em trobo integrat en aquesta xarxa en la que no porto ni tan sols un any!
Quan entrem a la sala, és plena a vessar. I això que és gran, encara hi ha molta gent de peu i alguns asseguts al terra. Difícil de dir, potser 200 persones? El Raül i jo entrem i ens col·loquem en una cantonada, al final de tot, des d’on tenim una bona visió de tot plegat. Hi veiem a la Naila, la germana del Kilian, amb una jaqueta de la Pierra Menta. El seu pare és també darrere, a prop nostre. I també la seva mare la veiem a l’esquerra, al costat de la porta. La gent està emocionada.
Una de les preguntes de la nit, que sentirem moltes vegades és “tu corres?”. A mi me la farà el mateix Kilian i després la Núria, la seva mare. Una noia jove, que es presenta com editora d’ARA llibres, és la primera en parlar. Després ho farà un periodista conegut, Jordi Basté. Li dóna alguns tocs d’humor, èpica i també nacionals a la figura del Kilian, però es nota que no és especialista en el tema de les curses de muntanya.
Després arriba el torn d’en Kilian. Explica una mica, amb la seva humilitat de sempre, que ha intentat explicar “perquè corre” i que ha estat tot un repte per ell posar en paraules tots els sentiments. I resumeix una miqueta coses que també diu al llibre. Que l’important no és la victòria, sinó els sentiments durant la cursa i a l’acabar, que fa el que li agrada i que agraeix tot el suport que ha rebut i que continua rebent, a les curses i també per fer aquest llibre.
El torn de preguntes es fa amè. Algunes són clàssiques “alguna vegada correràs en asfalt?”. Les respostes també “no em motiva l’asfalt, la ciutat. Només hi ha una excepció: Badwater. Aquesta em motiva i la vull córrer en algun moment, probablement no en els propers anys. Però no em veig preparant una marató durant mesos, fent sèries.... La meva marató més ràpida és de 2.40h... però era de muntanya", riure general. Després, pensant-hi, potser no se’n recorda, però jo diria que baixant del Kilimanjaro va trigar menys de 2h.
Pregunta: “per què no fas un esport olímpic?” Resposta: “s’està treballant i confiem en que en 2 o 3 jocs olímpics l’esquí de muntanya ja pugui formar-hi part. Ens faria molta il·lusió”. Altres són més aviats comentaris “jo fa molt de temps que corro i els hi dic a les meves amigues, ‘és molt millor que els psiquiatres”, també hi ha felicitacions i preguntes més genèriques que donen peu a que el Kilian parli una mica del que vol, que al cap i a la fi és del que es tracta.
I arribem a la part final, la signatura dels llibres. L’autor pacientment somriu, parla 2-3 minuts amb cadascuna de les persones de la fila, escriu una dedicatòria a cada llibre i dona la mà a cada comprador i compradora. Diverses coses ens sorprenen. Quan t’hi apropes, te n’adones que en realitat, en Kilian és un nen. O, com a mínim, aquesta és la meva perspectiva. De seguida veig que és una cosa molt relativa. Els de darrere meu comenten, llegint la seva biografia “ostres tiu, té 6 anys més que nosaltres!”. Una altra sorpresa agradable és el fet que, tot i haver-hi diverses cues, ningú intenta colar-se ni hi ha cap mal rollo, simplement esperem pacient (i excitadament) el nostre torn.
Algú em toca carinyosament. Em giro i és el Gerard, l’amic corredor, que ha arribat tard perquè ve amb l’Elena del metge, tenien una ecografia per comprovar que tot va bé amb la Noa, que naixerà d’aquí a poc. Em fa il·lusió. L’Elena li va regalar el llibre del Kilian al Gerard pel dia del pare, després d’haver llegit la meva crònica. Ara el Gerard vol que el Kilian se’l dediqui a la Noa.
Ja em toca a mi. Estic nerviós. Se’ns creuen les mirades i no aconsegueixo completar una frase sencera. Superats aquests entrebancs, em llenço “aquest llibre que estàs signant ara és el primer que es va vendre en aquesta llibreria”. Em mira i diu “ostres, tu ets... clar jo t’ho llegit pel twitter. Que els hi vas fer anar amb un cúter a buscar el llibre, no?”. Ja m’ha fet feliç. La meva ment s’ha bloquejat. M’havia llegit! Havia llegit la meva crònica. No li faré més comentaris. Posarà amable en una foto amb mi i amb el Gerard i ens marxarem.
El Raül i els altres són al final de la cua principal, xerren tranquil·lament. Veig a la mare i a la germana del Kilian. Em dic a mi mateix que haig d’aprofitar l’ocasió. I li demano un boli al Gerard. M’apropo a la Núria, obro el llibre per la part central de les fotografies i li dic, “perdona, tu ets aquesta, oi?” i li assenyalo la foto on el Kilian surt amb 3 anys, en una de les seves primeres curses d’esquí de muntanya, amb la seva mare. Somriu “sí, sóc jo”.
I comencem a parlar. De seguida se’ns afegeix un altre home, amb ganes de comentar la jugada. Molt amable. I amb un punt de sensibilitat que connecta amb una part de mi de seguida. La Núria escolta amb atenció algunes coses que m’havia donat vergonya dir en públic. “Llegint aquest llibre he entès això que em deien els meus amics que s’inspiraven en les coses que feia jo ‘i les coses que aconseguia’. El Kilian és el millor. En qui s’inspira ell? En el llibre diu que s’imagina essent un heroi medieval en una batalla... I llavors entenc que tothom necessitem referents i que potser sí que és veritat que el Kilian és el meu referent i jo ho sóc d’altres amics. I ells ho seran d’altres...”. La Núria diu que sí amb el cap i me n’adono que ho he explicat amb molta emoció.
I comentem el llibre. L’anècdota del Kilian nen en bici pel mig de l’autovia, desviat de la ruta del camino de Santiago. “Ui, si sabessis tot el que va passar aquell dia... Jo sempre he intentat que ells anessin davant, obrint camí”. Pujant l’Aneto, des de petits. Li dic que l’he vista per la tele, a l’escola, amb els nens asseguts sobre pilotes. I riu. Li dic que és evident que amb uns altres pares, el Kilian no hagués sortit així i que, per tant, té molta responsabilitat en tot plegat.
M’hi animo i recordo el segon comentari que havia pensat fer al torn de paraules. “I amb tot això de la catalanitat que deia el Basté... i pensar que fa pocs anys va estar a punt de fer-se italià, perquè aquí no li donaven una beca per esportistes!”. Fa que sí amb el cap, diu que fins que ell no va prendre aquesta decisió i va donar un cop sobre la taula, ningú va moure res. Comentem que ara és molt més fàcil per la gent que puja, que els hi donen més facilitats, gràcies a tot el que ell ha aconseguit. Em diu que a Itàlia i a França és un ídol, molt més conegut que aquí.
L’home amable i sensible participa activament de la conversa, amb frases que comencen per “si, des de petit ja es veia que...”, o “pel que a mi m’ha explicat...”. M’imagino que deu ser algun entrenador o potser família, un cosí o tiet del Kilian? Seguim comentant el llibre. La Núria em diu “bueno, doncs a veure si t’agrada”. Jo li responc “però si ja me l’he llegit. Em va encantar. M’ho vaig llegir el mateix dia que va sortir a la venda”. I llavors arriba el clímax de la nit. “Ostres, llavors tu ets el qui ha escrit... tu ets el Xavi Alcalde? Ostres, teníem moltes ganes de conèixer-te. Ens va emocionar la teva crònica”. Els hi brillen els ulls. Estan contents ells de conèixer-me a mi! Estic flipant. I segueixen les floretes.
I l’home amable i sensible comença a comentar la meva crònica! Ja no és el llibre, sinó el que he escrit sobre ell que els interessa. “És veritat que el Kilian s’ha despullat en aquest llibre.” Comentem el fet que parli de coses íntimes. “Em va sorprendre molt”, els hi dic. “Però ho fa d’una manera molt delicada”. Ells hi estan d’acord.
“Es veritat això que dius que ell és un creador, volia ser enginyer, saps? Perquè a Font-romeu no hi havia enginyeria, llavors va fer INEF, però en realitat volia ser enginyer”, diu ell. I segueixen explicant-me coses. Coincidim en que el llibre està molt ben escrit. La Núria em diu que abans de que sortís publicat només havia pogut llegir algun capítol i que també s’ha sorprès. Coincidim en que el llibre va més enllà del fet concret de córrer i que agradarà a molta gent que ni tan sols fa esport. “L’altre dia al bus els hi vaig ensenyar el llibre a unes amigues i els hi vaig dir ‘mireu, aquest és el meu fill’ i van estar tot el viatge llegint-lo”, diu la Núria. L’home afegeix “i nosaltres que crèiem que el que feia bé era dibuixar i ara resulta que també en sap, d’escriure”.
I parlem de la Regina “ostres, la Regina, quan ho vam llegir, quina gràcia, la recordàvem”. Els hi explico altres anècdotes que la Regina m’havia explicat, però que no havia inclòs a la crònica. “Que quan feien jocs de nit es pujava a un arbre i no volia baixar i al final es cansaven de buscar-lo”. La Núria riu ‘i tant, sempre en feia d’aquestes’. M’expliquen que no han tingut tele i que ella els hi llegia sempre. Per exemple, ‘El nom de la rosa’, d’Umberto Eco. I que els hi feia escriure cada dia, coses que havien fet, etc. Em diu que el principi del llibre, això que de gran volia ser comptador de llacs ho va escriure, potser, amb 5 anys.
La Naila, veient a la seva mare en una conversa tan animada s’apropa i la Núria li fa signar, també, el llibre. “Però que faig, poso el meu nom i ja està?”. I em segueixen explicant coses del Kilian. “Doncs si sabessis, jo he estat la seva professora i de petit no li agradaven les llengües! Em deia ‘ja les aprendré quan vulgui i tingui necessitat’ I així ha estat”.
L’home segueix recordant trossos de la meva crònica. “Realment em va emocionar, tenia ganes de conèixer-te”. Ja no em puc contenir més i li pregunto “perdona, tu qui ets?”. “Sóc la seva parella”, de la Núria, és clar. Tot tenia sentit. La Núria comença a parlar amb altra gent, a saludar a gent que se’n va. I jo segueixo amb l’home. També es diu Xavi. Encara li brillen els ulls. Seguim parlant de que al Kilian no li agrada la ciutat i que hi ve molt poc “i sempre obligat”, afegeix ell. I mirant cap a la mare, “ella és igual”. Jo faig el comentari fàcil, tot i que apropiat “és evident que ha sortit a ella”.
Potser arrel d’això, miro cap a una altra banda, on és el pare, un home baixet, amb barba, l’havia vist en algun vídeo per internet. Té cara de bona persona, em recorda el Pepe Beúnza. Guarda del refugi. Està parlant amb la Naila. I té considerablement menys atenció que la Núria. Em fa sentir una mica estrany, potser hauria d’anar també a parlar amb ell. Però el Xavi amb la mirada perduda entre els records, segueix explicant-me coses. És una conversa genial.
Els amics corredors del twitter fa estona que han vingut a veure què feia i que m’han dit que m’esperen fora. Hem quedat per anar a prendre una cervesa. Part de la màgia de la nit també ve pel fet de conèixer en persona gent amb qui has parlat només per internet i amb qui has tingut fins i tot certs nivells de complicitat. Així que en un moment donat, per responsabilitat amb els nous amics, m’acomiado de la família Jornet Burgada, de la Núria i el Xavi, “ja ens veurem al facebook”, em diuen.
De sobte recordo que tinc el boli del Gerard, no el veig enlloc i avui no tinc el mòbil. Deuen haver marxat. Em sap greu, després hi parlaré. També amb d’altres amics, per comentar la jugada. A la cerveseria, l’ambient és skyrunning total. Comentem la presentació, fem bromes, els hi explico algunes parts de la meva conversa amb la Núria i el Xavi, però no els vull desvetllar el llibre, ells encara no l’han llegit. Així que començo frases que després no puc acabar, el que crea situacions divertides. Es veu que m’han fet fotos sense que jo me n’adonés, ja me les enviaran. Aprofitem per conèixer-nos una mica més del que et permeten 140 caràcters. És evident que tenim moltes coses en comú. I que continuarem compartint aventures, la pròxima, l’Ironkoala, el proper 2-3 d’abril.
